QUI SÓM
ELS ALMOGÀVERS

CAPÍTOL IV.- La societat i la política

El feudalisme eclesiàstic, tant el bisbal com el monàstic, si és ric i fort. L'Església té les seves lleis. En alguns casos, l'Església és la moderació entre els senyors i els pagesos. L'Església parla una llengua diferent: el llatí. Com que ningú, pràcticament, no sap llatí, aquesta és una força separativa molt important i l'explicació de per què mai no és discutida. És una força d'una obscuritat absolutament objectiva, creada per la ignorància de l'environament. El llenguatge dels oficis (de la missa), de l'Evangeli, de la Bíblia, dels Pares de l'Església és el llatí. És el llatí allò que dona a l'Església un aspecte supranacional... L'Església s'ocupa, més o menys, dels desgraciats, dels malalts, dels morts, i els monestirs tenen hospicis per als passavolants i mendicants, hospitals i aixoplucs. La caritat privada es fa davant de les esglésies i en nom de Déu. Només l'Església posseeix escoles. Els únics lletrats eren els homes d'església. El fet és importantíssim. És el que explica que aquests homes siguin els secretaris i els consellers, els escrivents i els comptables, els directors generals de barons i comtes i prínceps. De les seves escoles, en surten els notaris, juristes, diplomàtics, metges, constructors. En els monestirs es transcriuen els llibres, es porten els registres, en naixen l'art romànic, la pintura, les prodigioses coloracions dels llibres. S'ocupen de teologia i de filosofia. Sospito que les úniques persones que tenen alguna capacitat expressiva, alguna conversació, algun interès, es recluta entre aquest elements. Però el més important potser és que l'Església emplena la vida de la gent- és a dir, la projecció social de l'Església. Tot el que no és estrictament el treball i la feina és emplenat per la gent d'església: misses, processons, exorcismes, bateigs, matrimonis, enterraments, festes de sants, calendaris de les festes, sermons, cerimònies, espectacles representant la vida dels sants o les grans efemèrides, imatges simbòliques de favors demanats, el sol o la pluja, miraculisme permanent. Tot es fa amb la gravetat que exigeixen els misteris.

Les castes de la societat medieval específicament lliures són les feudals de la noblesa senyorial o eclesiàstica perquè tenen a la mà la justícia, la guerra i l'impost. Els pagesos, la petita burgesia i l'artesanat són classes servils.

La classe dirigent són els senyors feudals d'origen germanci i franc... L'aparició d'una burgesia comercial a les ciutats d'un cert volum és molt lenta. En els segles XI i XII, el volum de negocis d'aquesta classe no fou prou decissiu per a tenir un pes. És el cas de Barcelona i de les ciutats similars del continent. Els nobles tenen les armes i poden fer la guerra. Formen una societat forta, d'una gran vitalitat; tenen una moral pròpia i una concepció precisa de la vida. En definitiva, la paraula franc vol dir un home lliure. La seva llei és la del més fort. Poden encunyar moneda, i els d'Empúries ho fan. La justícia que administren pota arribar al punt més alt: la pena de mort. La terra i els homes són la seva propietat inalienable. Les obligacions dels vassalls són fatídiques. Els drets dels senyors són tan normals tant si estan basats en el caprici com en la raó. El sistema feudal sembla haver estat inventat per assegurar al senyor la màxima llibertat amb el màxim de garanties de seguretat. L'obediència és assegurada, perquè el poble, si bé depèn del senyor, depèn essencialment de Déu. Déu distribueix al seu gust la pluja i la sequetat, la pau o la guerra, la salut o les epidèmies, totes les desgracies individuals o col·lectives. Déu disposa, després de morts, del destí dels homes. No es pot pas ofendre impunement. A pesar d'aquesta enorme base, el feudalisme, parlant en general, acabarà malament, per raons econòmiques, que es tornaran cada vegada més precàries a mesura que el príncep- o sigui el rei- avança en la seva política d'unificació.

Com els servils, el noble menja amb les mans; dorm sobre palla o sobre la ploma; tremola de fred o sua en habitacions afumades i infectes; camina sobre el fang o es banya a l'estany o al riu; segueix les estacions perquè de la meteorologia, en depen, en definitiva, la renda de la terra. La terra i els pagesos són la riquessa.

No disposem de cap element d'higiene. La duració mitjana de la vida és de trenta a trenta-cinc anys. Les raons són sempre les mateixes: poca alimentació o alimentació desfavorable; falta d'higiene i insuficiència de la medicina.
La mortalitat infantil és immensa: les tres quartes parts de les criatures es moren en el primer any de la seva vida. Les casades estan gairebé sempre plenes. De fet, els fills que sobrevivien són sempre excessius. La població creix sempre més que les possibilitats alimentàries. La criatura que sobrepassa els tres anys és un cas de vitalitat i de força. Haurà resistit les aigües corrompudes, els aliments avariats, la humitat, la insolació, els corrents d'aire, els insectes i les ferides. De tota manera, la fam, la disenteria, el tètanus i la febre pauperal poden abatre el temperaments més forts. A les malalties ordinàries, s'hi afegeixen el tifus, la verola, el còlera i, de vegades, la pesta. En aquells segles, l'única arma contra les epidèmies és una esperança terrorífica i supersticiosa en la misericòrdia divina, que hom pensa obtenir a través d'oracions i sacrificis. Es produeixen moments de pànic enormes que originen l'ostracisme general. Si algú s'acosta als pestífers és considerat o un heroi o un foll i la gent en fuig perquè el donen per contagiat. Els transports són horribles. Una mala collita és la fam indefectible. Morir de fam no és res excepcional. Així, la gent es mor molt jove.

TORNAR